Durant anys, un pacte de lleialtat a canvi de rubles va fomentar el creixement d'una classe mitjana apolítica cada vegada més nombrosa a Rússia. Dissabte passat, aquesta classe mitjana es va girar contra el seu creador, però encara està lluny d'unir-se al voltant d'un únic candidat opositor, segons l'opinió d'Irina Borogan i Andrei Soldatov.

Pensaven que això no afectaria els seus negocis ni les seves carreres professionals, i que aquells que consideren això inacceptable eren perdedors que mai trobarien el seu lloc en la vida. I mostraven un interès passiu en la política, com demostra el fet que la tirada dels diaris ha baixat i que el seu programa favorit de televisió era “Namedni”, presentat per Aleksey Navalny, que mostrava els esdeveniments polítics d'actualitat amb un vernís superficial d’entreteniment.

Aquests precedents van resultar en una absència total de cultura de discussió política dins de les classes mitjanes. Rússia mai ha tingut una tradició de tertúlies polítiques en els cafès (durant l'URSS totes aquestes discussions tenien lloc al voltant de la taula de la cuina). Durant la dècada passada es van obrir molts cafès, però mai es van convertir en llocs de debat.

La classe mitjana, en descobrir el seu interès en la política, s'ha afanyat a començar a intercanviar els seus punts de vista en les xarxes socials. Facebook ha cobrat més importància que Twitter: aquests dies no només és un mitjà per mobilitzar, sinó que és també una plataforma per a la interacció i una font de notícies. A més, el declivi de la cultura política ha resultat en una pèrdua d'interès (i confiança) en els mitjans de comunicació tradicionals, tant els del govern com els de l'oposició.

Així que avui dia la suposada classe mitjana només està preparada per acceptar les solucions més simples als problemes complexos. Aquesta és una de les raons per les quals Aleksei Navalny és tan popular, ja que és un mestre de les respostes simples: la classe mitjana està, segons ell, patint per culpa del robatori constant a què està sotmesa degut a: 1) la corrupció dels funcionaris del govern , i 2) perquè aquests han decidit "alimentar" el Caucas Nord.

Tant la manca de confiança com la de qualsevol experiència de debat polític són les principals raons per les quals la gent que va acudir a la Plaça Bolòtnaia no mostren un suport explícit a les figures de l'oposició com ara Boris Nemtsov, líder de Parnàs, Eduard Limónov, líder dels nacionalbolxevics o Evgenia Chirikova, defensora del bosc de Khimki.

Els debats en els fòrums i webs d'internet que reclamen unes eleccions netes estan plens de recels cap a aquestes figures. A la classe mitjana els espanta Limónov, una persona intransigent, i també el ben plantat i glamurós Nemtsov, que va tenir càrrec de responsabilitat al govern dels anys 90. Però també recelen de Chirikova, que és una d'ells, de la classe mitjana. És xocant que fins i tot Navalny, la persona que va definir “Rússia Unida” com un partit de lladres i estafadors, està començant a ser considerat com una persona que podria implicar la gent en jocs perillosos i incomprensibles. "No doneu a Nemtsov o Navalny un micròfon fins que no estigueu segurs que expressaran les seves idees i no es limitaran només a cridar. Doneu-lo a Parfionov ", escriu Svetlana Shapovalyants en un fòrum. El terme "polític" és considerat una paraula bruta.

Yury Saprikin, que durant anys va ser editor d’Afisha, la revista d'estil de vida i tendències més popular entre la classe mitjana, en el seu article "Refresca aquesta pàgina" fa la millor descripció sobre el tarannà de la multitud a la Plaça: "Hi ha una notícia que no agradarà als polítics: la gent que ha anat al míting no hi és per vosaltres. Ha estat la primera vegada que els heu vist, no sabeu qui són o què pensen i no teniu res de què parlar amb ells ni, probablement, què oferir-los ". Entre els noms que cita l'article que han rebut el suport de la multitud es troben el popular escriptor Borís Akunin i el presentador de televisió Leonid Parfionov. Boris Akunin va fer, durant la seva intervenció, una crida a restituir als moscovites el seu dret a triar alcalde i a repetir les eleccions a la capital. Però la gent de la Plaça no són polítics ni ho volen ser.

Una cosa està clara: la classe mitjana vol nous líders, però de moment no tenen candidats per proposar. La gent està cansada de farses electorals, però no saben a qui triaran ni quines són les seves demandes polítiques. A més, tampoc confien en l'oposició no autoritzada, que ha dut a terme durant els últims anys nombrosos esforços per convèncer la societat que les protestes al carrer són una possibilitat. En les crisis precedents el Kremlin sempre va rebre de l'oligarquia el seu suport, no només financer, sinó també intel·lectual. Van ser els intel·lectuals, a petició dels oligarques, els qui van ajudar a Ieltsin a guanyar el 1996 i a Putin el 1999. Els oligarques, que van rebre a Putin amb els braços oberts, no tenen ara pressa a ajudar-lo.

Durant els últims 25 anys sempre hi ha hagut grups de poder que han considerat que les reformes podien dur-se a terme de manera més efectiva si treballaven colze a colze amb les autoritats abans que amb una població endarrerida i amb pocs estudis, i per això les elits sempre donat suport a les decisions polítiques més difícils engegades des del Kremlin.

Però ara que Medvédev ha renunciat a les seves ambicions presidencials, queden pocs grups d’aquest tipus. Per a les elits, el retorn de Putin al Kremlin només significa que no hi haurà una reassignació de càrrecs governamentals ni tampoc nous llocs de treball, així que no hi ha cap raó per la qual li hagin de donar recolzament.

Andrei Soldatov i Irina Borogan

Font: Open Democracy