Arkadi Bàbtxenko va ser reclutat mentre estudiava Dret i fou enviat a Txetxènia a lluitar quan tenia només 18 anys. Allà va patir brutals pallisses per part d'oficials (novatades), i va adonar-se que ell i els seus companys d'armes eren només carn de canó en mans d'un exèrcit totalment degradat.Tot i així, no va poder integrar-se a la societat després de la primera guerra i va acabar tornant a la segona guerra russotxetxena com a voluntari.

Reflexions d'aquell període van desembocar amb un llibre, La guerra más cruel (2008), un treball documental que consisteix en una sèrie de relats testimonials sobre la campanya txetxena. Guanyador del prestigiós Debut Prize, el llibre es va publicar a Rússia el 2006, s'acaba de publicar a Espanya.

En l'actualitat l'Arkady treballa com a periodista en el periòdic de l'oposició Novaya Gazeta.

Aprofitant l'avinentesa que l'escriptor va visitar Barcelona per presentar el seu llibre i a participar a Kosmopolis, La Lliga va poder fer-li la següent entrevista:

Tothom sap perfectament què hi passa. Les novatades no van començar ahir; aquesta tradició ja fa més de 40 anys que dura, va començar als anys 60. A Rússia s’ha escrit molt sobre això, no és cap secret. L’últim escàndol que ha planat sobre aquest tema ha estat el cas del recluta Andrei Sitxev, que a causa de les tortures que va rebre a l’Institut Militar de Txelabinsk van haver d’amputar-li les cames i els genitals. El  pitjor de tot però, és que aquest cas no és una excepció, sinó la norma. Segons les dades de les quals disposen els mateixos militars, més de mil soldats moren fora de combat anualment. Segons dades de fonts no oficials com les de l’ONG “Comité de les mares dels soldats”, aquesta xifra es triplica (3.000 soldats moren anualment fora de combat). Ara bé, per què davant aquesta situació la gent calla i permet que els seus fills vagin a fer la mili sabent que potser tornaran sense braços o sense cames, si és que tornen? No ho sé, per a mi representa un misteri, reflex d'una societat civil totalment infantilitzada.

Molts nois russos que són reclutats per fer la mili tornen a casa mutilada o morts, degut tant a les novatades com pel fet d'haver lluitat a Txetxènia, o, recentment, a Ossètia. Reben algun tipus d'ajut aquests nois i les seves famílies quan tornen a casa?

En absolut. Res de res. L’any passat vaig intentar que ingressessin en un hospital a un noi, en Dmitri Lahin, que va ser a Txetxènia només dos dies però que hi va perdre les dues cames. L’Estat el va deixar completament sol amb els seus problemes. La seva pensió era de 2300 rubles al mes (65 euros), i només pels catèters i venes que necessitava, ja gastava un mínim mensual de 4000 rubles (115 euros). Però no vam tenir temps d'ingressar-lo a cap hospital. En Dmitri va morir abans de ser admès.

Els russos hem de lluitar per defensar els nostres drets. Si no, no aconseguirem res. El problema radica en que encara no arribem a ser un país democràtic, hem de madurar encara. Hem d'entendre que en les relacions entre l’Estat i l’Individu el més important és, sens dubte, l'individu, i no pas l'Estat. Ara la gent pensa que l’Estat és més important. I es conformen amb aquesta posició. De fet, aquesta és la causa de les tenses relacions amb l’Occident, que es fonamenta en l'altre model d’existència.

Sí. Són ben pocs els mitjans de comunicació independents russos avui en dia; es poden comptar amb els dits.  I a més, estan sotmesos a una pressió constant. Durant els últims 15 anys, a Rússia han mort o han estat assassinats més de 270 periodistes degut a la seva activitat professional. Però de totes maneres, la censura no és el més greu. El més terrible és que la societat no necessita aquesta llibertat.

Què vols dir, que la gent no necessita aquesta llibertat?

El diari on treballo, Novaia Gazeta, publica sovint articles amb els quals es podria anar a la Fiscalia directament i començar a omplir causes judicials, contra persones properes al poder o pertanyents als òrgans de seguretat, amb noms i cognoms. Però res de tot això no succeeix. Perquè tot i que els crims surtin a la llum, la gent ho llegeix i no fa res per solucionar-ho, no els interessa. Perquè una societat funcioni ha d'existir una cadena: per una banda, la informació ha d'arribar a la població i després aquesta ha de ser capaç de gestionar-la per exigir que es  faci justícia. A Rússia, malauradament, encara que la informació arribi a la societat, la cadena es trenca en aquest moment. I això és el pitjor de tot.

Per a saber més de l'autor i la seva obra:

http://www.cafebabel.com/

http://www.casarusia.com